"Wa yeah" d'Antònia Font

o cant sa lluna i s'estrella,
sa jungla i es bosc animat,
es tren, es vaixell, s'avioneta
i es teu submarí aquí aparcat.

Jo cant es cafè i sa galleta,
quan dius tu podries ser meu,
què sexy, que dolça i que freda,
wa yeah!

Sa zebra que passa un semàfor
i com se desmonta un bidet,
cosmètics i Margaret Astor
ja sé com s'escriu Juliette.

Jo cant sa rosa i es cactus
i moltes més coses també,
un llapis d'Ikea, un pistatxo,
wa yeah!

Què divertit lo que escric
quan estic avorrit,
per exemple es teu cos,
es jersei destenyit,
es carrer blanc de sol,
es meu cos a damunt,
per exemple, es teu llit
de penombra i llençols
amb es termo espenyat,
per exemple dormits ...

Jo cant sa lluna i s'estrella,
sa jungla i es bosc animat,
es tren, es vaixell, s'avioneta
i es teu submarí aquí aparcat.

Jo cant sa fruita vermella
i quan acabi riuré,
calàpets, nenúfars, princeses,
wa yeah!

Què divertit lo que escric
quan estic avorrit,
per exemple es teu cos,
es jersei destenyit,
es carrer blanc de sol,
es meu cos a damunt,
per exemple, es teu llit
de penombra i llençols
amb es termo espanyat,
per exemple dormits ...

Què divertit lo que escric
quan estic avorrit,
per exemple es teu cos,
es jersei destenyit,
es carrer blanc de sol,
es meu cos a damunt,
per exemple, es teu llit
de penombra i llençols
amb es termo espanyat,
per exemple dormits

Very Pomelo i "El gall"

El meu gall sempre canta a deshora. No saps mai si se'n riu o si plora.
Per les nits no pot dormir.
Es proposa viure intensament , ja fa temps que tot li sembla malament.
Jo no goso preguntar-li què li passa. Es comenta que li han donat carabassa.
I verí.

Lletra:   Xarim Aresté
Música: Xarim Aresté

Inòpia i "Un estrany sentiment"

VerdCel i "A mans besades"

Reinventem aquest paradís
Que hem creat
Cuidem el nostre jardí
Sinó marxirà

Tu i jo per davant l'avorriment
Amb imaginació i voler

Creixeran roselles
T'esperaré a dinar
Música inces i ciris
Confetti el nostre ball

Soparem a una catifa
Canviarem els mobles de lloc

Ens vestirem cada dia d'un color
No hi ha res més gran que estimar-nos
Un dilluns a l'asprà

Reviscolem el nostre roser
Reguem les seues arrels
El niu del nostre cor
Redescobrir-nos cada jorn

L'espurneta que encén la candela
Per seguir gaudint de l'essència

El tresor al fons de la mar
Des del nostre vagó
la vida passar

Com estacions una rere l'altra
I nosaltres de la mà
De la mà, de la mà
Cantant, rient
Plorant, xarrant
Cantant, rient
Plorant, xarrant
I nosaltres de la mà
De la mà, de la mà

Lletra:   Alfons Olmo Boronat
Música: Alfons Olmo Boronat

Quin delibat i "Color de mar"

T’has tenyit el cor de blau perquè dugui olor de mar
Per deixar-me un gust salat cada volta que te’n vas
M’has fet creure en es poetes que s’inventen veritats
Sé que omples ses maletes amb es dies soleiats
Uh lala, uh lala, t’has tenyit el cor de blau
Uh la, uh la, encara he d’aprendre a nedar
Des llençols que hi havia al llit n’has cosit un nou vestit
I si somic com el llueixes em despert gelat pel matí
Passaré per alt i seguiré dissimulant, però
Sé que omplis ses maletes amb es dies soleiats
Es meus dies soleiats
Uh lala, uh lala, t’has tenyit el cor de blau
Uh la, uh la, encara he d’aprendre a nedar

Lletra:   Joan Torres Ripoll
Música: Joan Torres Ripoll/ Jordi Cardona

Mishima i "Alguna cosa em diu que sí"

Alguna cosa em diu que sí,
llavors la resta comença en silenci,
una conspiració.
De fet la vida ja ho té això
de recordar-te constantment el gran valor
i la modèstia d’un d’honestedat
de qui diu que no, qui diu que no.

Antònia Font i "Mecanismes" en versió clàssica

He vist un riu a París
a prop de sa torre gris.
He vist un paraigües esqueixat,
tots es mecanismes.

Un home i sa dona aturats
conversen enterra amb un moix.
Sa dona desplega i desfà,
tots es mecanismes.

I plou un dia normal,
sa gespa s'enverda i reviu.
Ell tira es paraigües espenyat,
tots es mecanismes.

I vola es pedaç ondulant
i com un insecte ferit,
dins s'herba per sempre aturats,
tots es mecanismes,
tots es mecanismes,
tots es mecanismes,
tots es mecanismes ...

Lletra:   Joan Miquel Oliver
Música: Joan Miquel Oliver

El petit de ca l'Eril i "M'he comprat un elefant"

M´he comprat un elefant,
on el poso si és tan gran?

A la cuina no,
ni al corredor.
A l´escala cau
perquè és un babau!

M´he comprat...

Al despatx tampoc,
perquè és molt badoc.
On el posaré,
que hi quedi bé?

M´he comprat...

Dalt del meu terrat?
Hi farà un forat!
Si el duc al carrer,
potser el perdré!

M´he comprat...

The Garrophones i la seua versió de "Bon dia" d'Els Pets

La vella Montserrat, desperta el barri
A cops d'escombra tot cantant,
Les primeres persianes, s'obren feixugues badallant.
Rere el vidre entelat, el cafeter assegura que no era penal
I es desfà la conversa igual que el sucre del tallat.

Bon dia, ningú ho ha demanat però fa bon dia,
Damunt els caps un sol ben insolent
Il·lumina descarat tot l'espectacle de la gent.

Al bell mig de la plaça
La peixetera pren paciència amb la Consol
Que remuga i regala
Grans bafarades d'alcohol.
I al pedrís reposant
L'avi Josep no es deixa perdre cap detall
I amb esguard es pregunta
Quants dies més té de regal.

Bon dia...

Nens xisclant, olor a pixum de gat,
Veïnes que un cop has passat et critiquen.
Gent llençant la brossa d'amagat
I un retardat que amb ulls burletes et mira
I diu

Bon dia...






I ací el "bon dia" d'Els Pets:

El Petit de Cal Eril i "Cau la neu"

Cau la neu damunt seu
jau mort damunt del llarg temps que ningú sap d'ell
jau mort damunt del llac gelat
des que va fugir del seu destí
fou feliç al mig del bosc
visqué al marge durant anys...
...anys fa que ningú el veu
només voltors que volen damunt seu
ara que jau mort damunt la neu del llac gelat

cau com neu la pluja damunt seu
naixen flors al seu voltant...
...tant fa que ningú el veu
que jau cobert de plantes i animals
que es mengen el seu cor
i en surten més pardals
que gràcies a ell viuran anys i anys
al mig del bosc
sense que ningú els torbi per res

Lletra:   Joan Pons
Música: Joan Pons

Very Pomelo i "Turistes"

Hi ha tot de gent a fora al carrer comprant i prenent el sol.
La ciutat és un formiguer és impossible d'estar sol.
Fa pudor de peus al tren i al vagó no hi cap més gent.
Les turistes em posen calent que torni aviat l' hivern.
Perquè això no es pot aguantar.
Anem-nos en junts a banyar al mar.
Ens posarem fins les celles de crema solar
ens besarem a l' arena com fèiem abans
i quan marxi la gent farem l'amor al mar.

Lletra:   Xarim Aresté
Música: Xarim Aresté

Le petit Ramon i "Mal el cor"

Em fa mal el cor.
Em fa mal el cor i no sé com podré arreglar.
Em fa mal el cor.
Em fa mal el cor i no sé com podré arreglar

Ja puc caminar pel carrer
Ja puc mirar aquest cel tan blau
Ja puc per la finestra treure el cap
Que em fa mal el cor.

Em fa mal el cor.
Em fa mal el cor i no sé com podré arreglar.
Em fa mal el cor.
Em fa mal el cor i no sé com podré arreglar

Ja puc colar-me en el tren
Ja puc robar en el supermercat
Ja puc marxar dels llocs sense pagar
que em fa mal el cor

Em fa mal el cor.
Em fa mal el cor i no sé com podré arreglar.
Em fa mal el cor.
Em fa mal el cor i no sé com podré arreglar

Ja puc incendiar un caixer
Ja puc destrossar un bar
Ja puc fer volar un cuartel
Que em fa mal el cor

Lletra:   Ramon Faura Coll
Música: Ramon Faura Coll

El Petit de Cal Eril i "Mandolines tralarí"

Pa pa pa pa ra ra para... parapa...
Ni vuit mandolines ben rostides
haurien pogut acabar
amb semblant parabrises
Ni vuit helicòpters militars
haurien calgut per tapar
semblant forat
Tan si és d'enganxar, com dues
Tan si has de marxar, com sues...
És tan important
trobar gent que m'entengui
com tu
És tan angoixant
trobar gent que m'estimi
com tu
pa pa para pa pa rara...

Lletra:   Joan Pons
Música: Joan Pons

Litoral i " Petites confessions d'un meteoròleg no practicant"

Mishima i "Un tros de fang"

Tu no saps com em fas sentir
com un ninot vora la caixa,
tant petit, insignificant.
A les teves mans, un tros de fang.
Tu no saps com em fas sentir
com un idiota, que compta el temps perdut
entre un ja ens veurem i un avui no puc.
Tu no saps reconèixer en mi,
aquest ninot et sembla una llauna,
jo m'arrugo i vaig oxidant-me.
El que trobo dolç a tu t'amarga,
i per allargar la tonteria que ens cremava
vull estar ofegant-me

Tu no saps com em fas sentir,
tu no saps com em fas sentir,
tu no saps com em fas sentir...

Lletra:   David Carabén
Música: David Carabén

Aspencat i "Xiqueta dolça"

Meu pensament va a rebolcons
S'ensorra com un castell de cartes
quan et veig girar tots els cantons
que hi ha al meu poble
tu jugues a despistar,
jo mentre tant escrivint-te cançons
em passe els dies
i de nit somnie de colors

Arbre gran de la muntanya
tu que em dones la frescor
la frescor de la teua ombra
la calor del teu amor
l'amor per les paraules
que rebutgen el dolor
dolor innecessari
alimentat pel rencor

Se'm fa difícil pensar
que et diré de nou
quan ens tornem a trobar
que no estigues cansada ja d'escoltar
satèl·lit sóc, orfe de la teua gravetat
que vaga erran, buscant el camí final
per poder-te tastar

Xiqueta dolça del raval
se m'accelera el cor quan et veig passar
xiqueta dolça del raval
quan me n'adone ja te n'has d'anar

Quan dic que no vaig allí
Vull dir que d'alguna manera
ja sé que és el que passarà
Quan dic que no vaig allà
Vull dir que jo ja coneixia
a la dama del Raval
Estimada i dolça, un perill de dona
Dis-me ara que si i després que no
Quan dic que no vaig  allí
Vull dir que d'alguna manera
ja sé que és el que passarà
Voldria desitjar 

Que tingues tu més sort que jo
quan arribes al Raval!!
Xiqueta meua
pits de caramel i fruit del temps
que em fas patir baix del melic
una tempesta cada nit
tempestes i cadenes
per cuixes com les teues,
tantes nits sense dormir
xiqueta meua
l'ama del carrer
i de la carn que se m'adreça
cada cop que et veig passar pel meu carrer
carrer de melangia, de vigilia nit i dia
pels teus pits de caramel
Xiqueta dolça!!

Els amics de les arts amb "Per mars i muntanyes"

Si del món tots els desitjos
en pogués triar un de sol
jo voldria ser en Son Goku
jo voldria ser un heroi

Per poder anar amb nuvol kinton
tenir càpsules Hoi Boi
i tocar-te les calcetes
comprovar que no ets un noi, que no ets un noi

I anar a ca el Fullet Tortuga
i entrenar-me pel torneig
fer pels arbres ziga-zaga
i al matí repartir llet
i que em surti el Kame-hame
i guanyar tots els dolents
perquè dormis ben tranquil·la
i els dos som prou valents

Per volar per mars i muntanyes i per tot l'univers
intentant aconseguir
la bola de drac

Lidia Pujol i "El mariner"

A la vora de la mar
hi ha una donzella,
hi ha una donzella,
que en brodava un mocador;
és per la reina,
és per la reina.

Quan en fou a mig brodar
li manca seda,
li manca seda;
gira el ulls envers la mar
veu una vela,
veu una vela.

Veu venir un galiot
tot vora terra,
tot vora terra;
en veu venir un mariner
que una nau mena,
que una nau mena.

Mariner, bon mariner:
que en porteu seda?
que en porteu seda?
De quin color la voleu,
blanca o vermella?,
blanca o vermella?

Vermelleta la vull jo,
que és millor seda,
que és millor seda.
Vermelleta la vull jo,
que és per la reina,
que és per la reina.

Pugeu a dalt de la nau
triareu d'ella
triareu d'ella.
Ai no! No hi puc pujar
no tinc moneda,
no tinc moneda.

El meu pare té les claus
de l'arquimesa,
de l'arquimesa.
No quedeu per diners no,
gentil donzella, gentil donzella.

No quedeu per diners no,
gentil donzella,
gentil donzella.
No quedeu per diners, no,
prou fio d'ella,
prou fio d'ella.

La donzella entra a la nau,
tria la seda,
tria la seda.
Mentre va mercadejant
la nau pren vela,
la nau pren vela.

Mar endins amb el botí
promte navega,
promte navega.
Marine es posa a cantar
cançons novelles,
cançons novelles.

Amb el cant del mariner
s'ha dormideta,
s'ha dormideta,
i amb el sorrol de la mar
ella es desperta,
ella es desperta.

Quan ella s'ha despertat
ja no veu terra,
ja no veu terra,
la nau és en alta mar,
pel mar navega
pel nar navega,

Mariner, bon mariner,
torneu-me a terra
torneu-me a terra,
perquè els aires de la mar
m'en donen pena
m'en donen pena.

Això si que no ho faré,
que heu de ser meva,
que heu de ser meva;
set anys que vaig pel mar
per vos donzella,
per vos donzella.

Cent llegües dins de la mar
lluny de la terra
lluny de la terra
De tres germanes que som,
sóc la més bella,
sóc la més bella.

L'una porta vestit d'or,
l'altre de seda,
l'altre de seda,
i jo pobreta de mi,
de sargil negre,
de sargil negre.

L'una es casada amb un Duc,
l'altra és princesa,
l'altra és princesa,
i jo pobreta de mi,
sóc marinera,
sóc marinera.

No sou marinera, no,
que en sereu reina,
que en sereu reina,
que sóc el fill del rei
de l'Anglaterra,
de l'Anglaterra.

Very Pomelo amb "De la serenitat"

La clau està en no pensar-hi massa. La clau està en beure molta aigua.
No vagis al dentista ves a la muntanya i si no hi vas digues que hi has anat.
Fes el mort com una zarigüeya. No aixequis peses. Aixeca la cella.
Pic i pala, pic i pala.
No vagis al dentista ves a la muntanya i si no hi vas digues que hi has anat.
La clau està en no pensar-hi massa. La clau està en netejar la casa.

Lletra:   Xarim Aresté
Música: Xarim Aresté

VerdCel i " No sé si ets"

La collita podrida
sobre els camps
adob o carronya?

Mires fixament el vidre d'un got
afany per veure enllà d'ací i ara
però sols veus el teu reflex
La teua ombra que es belluga, es mostra

Et sobren boles màgiques
per imaginar
en la mesura justa
per continuar caminant
La teua llum que emergeix, brolla

Somia o tem
Canta o plora
Angúnia o alliberament?
Angúnia

L'ombra o la llum
La pluja o l'aixopluc
Qui és qui reflexa
La llum o l'ombra
Estàs a dins o a fora?

Sota l'aigua o a cobert?
Temps de pluja
o final de la sequera?
Tot és estar segur quan plou a tot arreu?
Fora tens resguard

Somia o tem
Canta o plora
T'alleuja o t'oprimeix?

Es mou el teu vagó
O el que tens al costat
I tu ets parat
Sols cal sentir-ho a dins
Sentir-ho a dins...

Sols això et mourà
A l'espill un rostre
Camina del menjador al pastador
amb el perol buit torne i vaig, eternament pendular
La volta al món al corredor de casa, tot un risc
Sóc tu quan et mires a l'espill

Somia o tem
Canta o plora
T'emprenya o et sorprèn?

Comptar el que queda per arribar
O el que has recorregut ja
Sols un pas de la línia estreta i fora del joc
Com és de fàcil allò tan complicat
Eixamplar-la sent coherent amb tu mateix

Objecte o Subjecte del joc
Voler o poder
No tot el que veus
és el que és
Ni tot el que és
és el que creus

La convicció del risc
No hi ha bé que per mal no siga
Societat adormida
Adob del temps que vindrà
De la fi del món
Naix la papallona
Síndries podrides
llavors del demà

Lletra:   Alfons Olmo Boronat
Música: Alfons Olmo Boronat

Després del parèntesi vacacional Senior i el Cor Brutal versionant els Manel i "En la que Bernat se'l troba"

I ací teniu l'original en directe:

I ahir a la nit vam conèixer tres dones altes i elegants i
amb una em vaig posar d’acord, vam conversar i vam riure i vam fer l’amor.
I m’ha parlat del seu país i de les coses que fa aquí
Amb un castellà força estrany, i sorprenentment florit.

Quin nas més gros que tens, m’ha dit, la dona alta des del llit
i a la paret ha assenyalat un quadre verd que la nena havia pintat.
I què bonic, què bonic, què bonic m’he dit.
Quina nena més dolça devia ser, quin plaer haver pogut conèixer-la fa molt de temps.

(xiulets)

Si tanques els dos ulls, m’ha dit, si et quedes quiet a dins del llit, t’ensenyaré una cançó que a casa em cantaven per anar a dormir.
Parla d’un gos i un senyor que hi viu aïllat entre elms i flors i es protegeix dels mals humans amb un exèrcit d’animals.
I què bonic, què bonic, què bonic, m’he dit.
I quina veu més fina que té, quin plaer haver-la pogut conèixer-la fa molt de temps.

En bernat m’ha dit que t’ha vist per Barcelona
Que t’acompanyava un home molt alt
Que li has preguntat si encara ens freqüentàvem
I que m’envies molts records,

Però, el Bernat m’ha dit que t’ha vist per Barcelona
Que t’acompanyava un home molt alt
Que li has preguntat si encara ens freqüentàvem
I que m’envies molts records.

Però, el Bernat m’ha dit que t’ha vist per Barcelona.
Que t’acompanyava un home molt alt
Que li has preguntat si encara ens freqüentàvem
I que m’envies molts records.

Mishima i "Tot torna a començar"

Quan d'un cel blau del nord somriguin
núvols blancs i bufi el vent,
i els teus pulmons s'inflin com veles,
i el sol t'escupi raigs al front.

Quan els pit-rojos i les caderneres,
els gaigs, les garces i els mussols
refilin a l'uníson una melodia
que tens al cor, potser comencis
a sospitar.

(I tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe)

Quan recuperis tots els fragments
d'aquest naufragi que és la memòria,
d'aquests parracs ja no en direm corbates,
d'aquesta espelma ja no en direm llum.

Quan de la fosca nit salvatge
l'udol dels llops, convocant la lluna,
recorri en calfreds els petits cossos
dels vostres fills, és que tot
torna a començar.

O potser tu mai has tingut un amic imaginari.
O potser tu mai has demanat res al teu àngel de la guarda.
O potser tu mai t'has sentit fill d'un pare desconegut.

Els Amics de les Arts i "Déjà-Vu"

Vine, et convido a un croissant
fem una vichysoisse
si vols fer una fondue
en un bon restaurant.

Saludarem al xef
brindarem amb xampany
menjarem petit fours
semblarem dos infants.

Anirem als Méliès
en sessió Nouvelle Vague
i veurem tots els films
d'en Truffaut i d'en Godard.

Et cantaré Jacques Brel
des de la Torre Eifel
farem com l'Amélie
amb moto per Paris.

Pujarem a la suite
t'untaré de foie-gras
fem un quadre avantgarde
amb patè de canard.

Agafarem la roulotte
seguirem els del Tour
i ens pararem a Andorra
a comprar-te un perfum. 

Lletra:   Els Amics de les Arts
Música: Els Amics de les Arts