divendres, 10 de febrer del 2012

"Arbres, software i un te" de Verdcel





Somnis que trenquen prejudicis
les pors i fronteres
bromera de font
esvaeix precipicis
la distància justa
veure mar des de muntanya
mel a flor d'ametller

El gessamí el rebedor d'aquest jardí
i molts cossiols al terra
La mar sempre al fons
la necessitat de cercar la calma

Somnis proposen l'ara
els ponts i portes
nus de qualsevol estigma
arropats sols d'estima
entendrirem la fera
obrirem totes les reixes
endinsar-nos dins la plaça
cada carrer, una passa rere l'altra

Els vells propòsits per complir
la pròpia vida per refer
Sentir-te de bon grat amb tu mateix
les pedres roden dins del riu, mai fora

Hauré de comprar cafè
tinc roba bruta per omplir
La granera està polsosa
pols, pols
estimar-nos encara ara
encarAra

Creure que fem el camí de retorn
per anar per primer cop a casa
res es repeteix, per sort, o no
vaig amb el cap en alt
una passa rere l'altra

Visc el moment
recorde 3 carrers enrere
el pas del temps és un influx
que entra pel cap i surt pels peus
vaig tan sols on em porta la mirada

dijous, 9 de febrer del 2012

Els Manel i "Aniversari"




Els llums s'han apagat, han tret el pastís,
aplaudien els pares, els tiets i els amics
tots alhora, agrupats en un únic crit,
"que demani un desig, que demani un desig".
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d'atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.
Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t'enfocaven amb càmeres de retratar,
una veu comentava "ai, que guapa està"
i jo, en el fons, m'acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.
Del tamany d'una mosca, del tamany d'un mosquit.
Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d'hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet.
I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l'espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d'aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!

I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient,
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l'autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.
I en el núvol de somnis que tens a l'abast
i entre d'altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m'allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l'ull les espelmes es van apagant.

dimarts, 7 de febrer del 2012

Very Pomelo amb la versió de Clint Eastwood dels Antònia Font




Qui dubta d'en Clint Eastwood
mirant el Gran Cañón del Colorado?
niguls allargassats i vermellosos,
i el cel se penja una estrella i se fa de nit,
i en Clint, només il·luminat per sa foganya,
s'encén es puret i guarda un secret,
i guisa un conillet a la llauna.

S'adorm, somia trens i mercaderia,
en indis cheyennes damunt una colina
a sa llum de sa lluna,
se desvetlla, s'aixeca, orina i no té son,
i pensa “vaquerada western, cabrons,
ja veureu quan s'inventin es cinema”
escura, adesa i tira per sa carretera cap a Denver.

I un home tot sol no sempre se basta,
qui dubta avui en dia d'en Clint Eastwood?

i un home tot sol se tuda i se cansa,
qui dubta avui en dia d'en Clint Eastwood?

Arriba, dos homes se li atraquen i l'investiguen,
volen saber on és en Morgan Freeman,
(que és es negre de Million Dollar Baby),
-Do you know?
-Maybe ...
dissimula, se'ls mira, desenfunda com un llamp
i els liquida, escup i se caga en sa seva vida,
sempre en es punt de mira des sèptim de cavalleria,
o de gringos foragidos,
o de xèrifs corruptes a cases de putes,
o de xinos drogaditos a Gran Torino.
-i Clint, què vols, encara ets en es segle XIX
fa un any que no te dutxes,
i això només son quatre casutxes de mort.

I un home tot sol no sempre se basta,
qui dubta avui en dia d'en Clint Eastwood?
i un home tot sol se tuda i se cansa,
qui dubta avui en dia d'en Clint Eastwood?
I un home tot sol s'avesa i se cuida,
qui dubta avui en dia d'en Clint Eastwood?
i un home tot sol sopant a sa cuina,
qui dubta avui en dia d'en Clint Eastwood?

Lletra: Joan Miquel OliverMúsica: Joan Miquel Oliver