El jurisconsult Valin refereix que en certs llocs d'Alemanya es pregava a Déu públicament demanant que es produïssin molts naufragis en les seves costes. "S'havia produït un abús molt singular en les esglésies protestants de l'electorat d'Hannòver, en les quals es feien rogatives públiques, sobretot en temps de tempestat, per demanar al Cel que les mercaderies i altres efectes dels vaixells que naufragaven en el mar germànic anessin a parar a les costes del dit electorat, més aviat que en altres, per aprofitar-les. El Consell encarregat de la Regència del dit Estat hagué de prohibir amb rigoroses penes aquelles rogatives."
El 1794, Cambry, en el seu excel·lent llibre sobre la Bretanya, deia descrivint la costa del districte de Lesvenen: "Els naufragis sovintegen en aquestes costes i els seus habitants hi mantenen un amor al pillatge que res no ha pogut destruir, car consideren com un do del Cel els objectes que la tempestat o la mar porten a les seves costes. De tota manera, hi ha famílies que no participen mai en aquests lladronicis i que es considerarien deshonrades si quan la multitud corre a la platja a repartir-se les despulles dels nàufrags fessin un pas per entrar en la distribució".
Zurcher I. Marcollé, Naufragis cèlebres [dins PLA, Josep, Aigua de mar]
Sempre visquí vora del mar,
Mes fins avui no el coneixia;
Sobtadament, a Miramar,
M’ha revelat sa fesomia.
Sembla somriure i alenar,
Com una verge qui somnia;
De món a món sembla passar,
Com una immensa correntia.
Vénen la flota i el fibló,
I del fantàstic horitzó
No s’interromp la pau eterna.
Sols, an els ulls del pelegrí,
Vibra quelcom de gegantí
Quan passa l’ombra de Blanquerna.
[Fragment del capítol "Els torrers" de L'illa de la calma de Santiago Russinyol, Editorial Selecta, 6a. ed., Barcelona, 1974]
Els torrers
Allí, al lluny, en els darrers penyals que ja no pot haver-hi un més enllà, a tres-cents metres a pic del mar i a cent mil metres de tota alegria, voltat de més pedra que mai i de més solitud que mai, hi varen posar una farola i hi varen tancar tres homes dintre.
¿Quin crim han fet aquells tres homes, per a tenir-los encadenats en aquell desert de muntanyes? Per què els hi han dut? ¿Com hi han anat, no solament lliures, sinó fent oposicions, i havent de menester i tot recomanacions per anar-hi?
Aquells torrers solitaris, perquè els tanquin sota aquell llum, han hagut d'estudiar de nàutica, per a saber els barcos com es perden; han hagut de saber astronomia, per a apendre de jugar al solitari amb les estrelles; de botànica, per a cercar herbes tot esperant que... no hi pugi el metge, i, més que res, d'apendre de dormir, sense morir de tristesa.
Sembla que les oposicions que haurien d'haver fet són les de deixar-los totes les nits sota d'un quinqué encès, sense ningú a fer-los companyia, i el que resistís més temps, guanyar-se l'anar a una farola; perquè l'home que està avesat a tenir amics, a tenir companys, a veure llums que no siguin de far, i me'l deixen damunt de la penya, lligat amb un reglament, si no mor al cap de mig any, és que té una salut moral resistible a tota enyorança.
És veritat que el reglament els concedeix tres coses: casar-se, tenir bona vista i dormir. Dalt del far hi ha tres cambres, amb les cuines separades, perquè cada un dels torrers pugui tenir la seva dona i viure amb tota independència; però lo que el reglament no veu és que hi hagi dones en aquest món que, per més que estimin un home, puguin enterrar-se en vida i viure sense veïnes i, lo pitjor, sense parlar. Dalt de la farola hi ha una vista, que el que hi puja una hora s'hi encanta; però lo que tampoc el reglament no ha arribat a sospitar és que no hi ha res més trist, al món, que una vista meravellosa que sempre sigui la mateixa; i quant a tenir-hi tres presoners perquè es vagin rellevant i puguin anar dormint, tampoc el reglament no ha vist que la son de reglament és una son tan ensopida, que valdria més dormir-se d'una vegada... i eixir-ne.
Al cap de mig any, an aquests homes, naturalment, la dona se'ls cansa i se'ls en va al poble de més aprop, i el més aprop vol dir vuit hores. Al cap d'un any, aquell mar tan blau els fa l'efecte d'un piano que de bon matí fins al vespre estigués tocant la mateixa nota... i al cap de dos anys, els tres presoners s'han dit tant tot el que saben, que ni de parlar tenen esma, i es queden mirant el llum, enlluernats de monotonia. [...]
[Fragment del llibre de George Sand pseudònim literari d'Aurore Dupin (París 1804-Nohant 1876) Un hivern a Mallorca, Edhasa, Barcelona, 1992, en el qual conta el viatge a Mallorca que van fer l'hivern de 1838 i 1839 amb el seu amant Chopin]
Hom comprà a Anglaterra un petit vapor, que no pot lluitar contra els vents del nord, tan terribles en aquells paratges, però que, quan el temps és seré, transporta un cop per setmana fins a Barcelona dos-cents porcs i, a més, uns quants passatgers.
Fa goig de veure els miraments i la tendresa amb què són tractats a bord els senyors (no em refereixo als passatgers), i l'amor amb què els dipositen a terra. El capità del vapor és un home molt amable que, de tant viure i enraonar amb aquestes nobles bèsties, n'ha adoptat completament el crit i fins i tot una mica la desimboltura. Si un passatger es queixa del soroll que fan, el capità contesta que és el so de les monedes d'or rodolant sobre el taulell. Si alguna dona és nyeu-nyeu fins al punt de fixar-se en la infecció que hi ha escampada pel vaixell, hi ha el seu marit que li contesta que els diners no fan mala olor i que sense els porcs ella no tindria ni el vestit de seda, ni el barret de França, ni la mantellina de Barcelona. Si algú està marejat, que no intenti reclamar ni la més petita atenció per part dels membres de la tripulació, ja que els porcs també estan marejats i, a ells, aquesta indisposició els ve acompanyada d'un llanguiment esplínic i d'una falta falta de ganes de viure que s'han de combatre tant sí com no. Aleshores abjurant tota compassió i tota simpatia per tal de mantenir amb vida els seus benvolguts clients, el capità en persona armat d'un fuet, es precipita enmig dels porcs i, darrere seu, els mariners i els grumets, i cadascun agafa el que li cau a les mans, un una barra de ferro, un altre un tros de corda: en un instant tota aquella tropa muda i ajaguda sobre el costat és fustigada paternalment i obligada a aixecar-se, a remoure's i a combatre la influència funesta del balanceig amb aquella emoció violenta.
Es far de Ses Salines
Encara té sa clau des far on treballava,
encara tė sa clau d'ençà que el jubilaren,
agafa sa bicicleta d'un fill seu, una mountain bike,
i fa un poc de voltera per no passar davant sa tercera edat
i enfila sa carretera des far de Ses Salines;
i enfila sa carretera i du es canet darrere darrere,
hi ha trull de contrabando, un truller.
Ja s'ha tancat sa nit i puja a dalt de tot,
se corda s'anorac i obre un finestró.
Per falta de lluna, Venus se reflexa a la mar,
es ulls té ple d'estrelles de tant de cavil·lar,
i pensa que només és a damunt una de tantes,
es ulls té ple d'estrelles de tant de mirar-les,
''oh, mirau, mirau si n'hi ha... Quantes''.
encara tė sa clau d'ençà que el jubilaren,
agafa sa bicicleta d'un fill seu, una mountain bike,
i fa un poc de voltera per no passar davant sa tercera edat
i enfila sa carretera des far de Ses Salines;
i enfila sa carretera i du es canet darrere darrere,
hi ha trull de contrabando, un truller.
Ja s'ha tancat sa nit i puja a dalt de tot,
se corda s'anorac i obre un finestró.
Per falta de lluna, Venus se reflexa a la mar,
es ulls té ple d'estrelles de tant de cavil·lar,
i pensa que només és a damunt una de tantes,
es ulls té ple d'estrelles de tant de mirar-les,
''oh, mirau, mirau si n'hi ha... Quantes''.
Música: Joan Miquel Oliver
(De l'últim disc d'Antònia Font Lamparetes)
Viatge a Ítaca
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques
Traducció de Carles Riba
encén el foc amb llum de lluna
du barba fins als peus i
mai no menja ni una engruna
Fa tres mil anys que vetlla el far
i ja ha viscut set-cents naufragis
Té la mirada al fons del mar
i sempre canta mals presagis.
El Faroner del cap de Creus
ja sols espera una donzella
Vindrà vermella fins els peus
en una barca amb bona estrella
Potser ja no es fondrà contra els esculls
ni es desfarà contra la terra
Portarà l'alba al fons dels ulls
i avançarà cap a la Serra
(popular)
